Es tracta del PDK, un polímer 100% reciclable que, a més de poder tornar al seu estat molecular original, pot adquirir noves propietats
Des al cim de l’Everest, a gairebé 9.000 metres d’altura, fins a més de deu quilòmetres de profunditat, a la fossa de les Mariannes. A dia d’avui, no hi ha cap racó del planeta lliure de plàstic. De fet, s’estima que l’any 2050 hi haurà més plàstic que peixos en l’oceà, el que revela com d’important és per a nosaltres la salut del planeta que ens proporciona pràcticament tot el que necessitem per viure.
Davant d’aquest escenari, són molts els que s’han interessat per acabar amb la contaminació dels plàstics, com és el cas del jove holandès Boyan Slat, el creador de la primera gran barrera artificial que aspira que siguin les pròpies corrents marins què netegin les grans ‘illes’ d’escombraries de l’oceà.
Però hi ha també altres casos semblants que busquen posar fi a aquest tipus de contaminació, com el d’un equip d’investigadors del Laboratori de Berkeley (EUA) que ha aconseguit desenvolupar un plàstic capaç de descompondre i reciclar de forma indefinida.
Això és una cosa realment innovador, ja que la majoria de plàstics no estan dissenyats perquè puguin reciclar-se, ja que contenen certs additius com els colorants o altres substàncies químiques que ho impedeixen. Fins i tot el considerat com el més ‘reciclable’ dels plàstics, el tereftalat de polietilè (PET, per les sigles en anglès), que triga uns 700 anys a degradar-se, es recicla a una taxa de només el 20 o el 30%.
Els resultats de l’equip de Berkeley es recullen en un estudi publicat el passat mes d’abril a la revista especialitzada Nature Chemistry en què els autors, liderats per Peter Christensen, un investigador postdoctoral, expliquen que és possible descompondre, a nivell molecular, un tros de plàstic sense que aquest perdi les seves qualitats inicials (pes molecular, estabilitat tèrmica, etc.).
En concret, el tipus de polímer que permet aquesta descomposició en monòmers dels polímers de carboni dels quals estan fets els plàstics rep el nom de poli (dicetoenamina) (PDK, per les sigles en anglès) i, a diferència d’altres, pot separar-se dels components químics que atorguen duresa, flexibilitat o color a la roba, a les fundes dels mòbils o als adhesius, entre molts altres, en entrar en contacte amb una solució àcida que trenca els enllaços entre monòmers alhora que els separa dels additius.
Es tracta, en definitiva, d’una alternativa a molts plàstics no reciclables. Una troballa que, segons els experts, arriba en un moment clau, ja que si no modernitzar els nostres sistemes de reciclatge i repensar quin ús hauríem de fer de materials sintètics com els plàstics, les conseqüències podrien ser irreversibles.
El primer polímer de plàstic va ser sintetitzat en 1907 i des de llavors la seva producció no ha deixat d’augmentar, podent arribar en 2050 als 500 milions de tones. Fins i tot els cosmètics i els dentifricis contenen plàstic i, de tot el produït, tot just un 5% es recicla, doncs cap mètode de reciclatge és, a dia d’avui, capaç de preservar les propietats originals dels plàstics.
Article científic de referència: Closed-loop recycling of plastics enabled by dynamic covalent diketoenamine bonds. Christensen, P. et al; Nature Chemistry, April 2019; DOI: 10.1038 / s41557-019-0249-2. Font: La Vanguardia
