El Ministeri dóna llum verda per estudiar si a 40 quilòmetres de la costa i a dos sota terra es pot allotjar diòxid de carboni, una necessitat de la química
Repsol estudia el subsòl marí a les costes de Tarragona per instal·lar el que seria el primer emmagatzematge de diòxid de carboni d’Espanya, en un altre front més de la descarbonització i la transició energètica. El Ministeri per a la Transició Ecològica i el Repte Demogràfic ha concedit un permís d’investigació per explorar el subsòl marí, en el marc del projecte ‘Tarraco2’, «situat completament al mar davant de la costa de la província de Tarragona», segons es va publicar dissabte passat al BOE.
És un pas prospectiu i inicial, consistent en un pla de treball de molt baix impacte. Les tasques consistiran en la presa de mostres i en utilitzar un sonar per analitzar l’estructura geològica i testar així la possibilitat real que es pugui dur a terme la infraestructura des d’un punt de vista tècnic i econòmic.
El Govern obre ara un període de dos mesos perquè es puguin «presentar propostes de millora per part del sol·licitant, ofertes en competència per part de tercers» o perquè «puguin formular oposició els que es considerin perjudicats en el dret». Ara, doncs, podrien concórrer altres empreses interessades
El permís té una durada de quatre anys, temps en què s’avaluarà si les roques del subsòl disposen de les característiques necessàries per emmagatzemar diòxid de carboni. Encara que el terra fos apte, això no implicaria necessàriament que Repsol portés a terme el projecte.
Aqüífer salí profund
Repsol estudia el subsòl marí a les costes de Tarragona per instal·lar el que seria el primer emmagatzematge de diòxid de carboni d’Espanya, en un altre front més de la descarbonització i la transició energètica. El Ministeri per a la Transició Ecològica i el Repte Demogràfic ha concedit un permís d’investigació per explorar el subsòl marí, en el marc del projecte ‘Tarraco2’, «situat completament al mar davant de la costa de la província de Tarragona», segons es va publicar al BOE.
És un pas prospectiu i inicial, consistent en un pla de treball de molt baix impacte. Les tasques consistiran en la presa de mostres i en utilitzar un sonar per analitzar l’estructura geològica i testar així la possibilitat real que es pugui dur a terme la infraestructura des d’un punt de vista tècnic i econòmic.
El Govern obre ara un període de dos mesos perquè es puguin «presentar propostes de millora per part del sol·licitant, ofertes en competència per part de tercers» o perquè «puguin formular oposició els que es considerin perjudicats en el dret». Ara, doncs, podrien concórrer altres empreses interessades.
El permís té una durada de quatre anys, temps en què s’avaluarà si les roques del subsòl disposen de les característiques necessàries per emmagatzemar diòxid de carboni. Encara que el terra fos apte, això no implicaria necessàriament que Repsol portés a terme el projecte.
Aqüífer salí profund
En concret, s’analitzarà una vasta proporció de sòl marí ubicada davant de les costes tarragonines, per estudiar un aqüífer salí, ubicat entre 1,5 i 2 quilòmetres de profunditat.
La zona a investigar, delimitada al BOE per coordenades, s’ubica aproximadament a 40 quilòmetres del litoral i també a 40 de la plataforma Castor, encara que la filosofia de la iniciativa no té res a veure amb la del fallit magatzem de gas localitzat davant la costa de Castelló.
L’anàlisi projectada tampoc no té a veure amb els pous petrolífers de Casablanca, malgrat la proximitat. L’aspiració passa per aplicar els processos de CCS, les sigles per a la captura i l’emmagatzematge de diòxid de carboni, un conjunt de tecnologies que tenen com a objectiu capturar emissions de plantes industrials o directament de l’aire i emmagatzemar-lo definitivament en reservoris profunds per evitar la seva contribució a l’escalfament. global.
Roques poroses
En essència, es tracta de veure si les roques d’aquesta zona en estudi tenen condicions adequades per a aquest ús. Entre altres factors, han de ser poroses perquè aquests espais puguin exercir de magatzem del diòxid de carboni.
La carrera és global però té a Tarragona una raó especial de ser. A Espanya hi ha altres projectes en marxa que investiguen les condicions per a aquest tipus d’infraestructures sobre terreny. ‘Tarraco2’ és la primera iniciativa que Repsol realitza a Espanya.
Hi ha una part de la indústria considerada “difícil de descarbonitzar”, que requereix aquest CCS per continuar amb les seves activitats en un futur proper. Sectors com el ciment, l’acer o la indústria química necessiten llocs d’emmagatzematge disponibles. Per això interessi especialment una instal·lació d’aquesta índole.
Un factor diferencial
Maria Mas, directora gerent de l’Associació Empresarial Química de Tarragona (AEQT), ho va reconèixer recentment: «Necessitem poder emmagatzemar el CO2 tan a prop com sigui possible de casa nostra, perquè això serà clau per competir en un mercat que és global, i amb altres llocs que tindran aquest CO2, emmagatzemat a prop de casa: aquest serà un factor diferencial».
Aquest projecte a llarg termini s’emmarca en aquest repte de Repsol per aconseguir la neutralitat en carboni el 2050 i fer-ho per diverses vies. El magatzem de carboni no competeix amb altres estratègies de descarbonització com l’electrificació o la circularitat. És un mètode complementari.
Junt amb fronts com el de l’hidrogen, depositar el CO2 és un altre objecte de debat. S’abordà a Tarragona, en la jornada anual de l’Associació Empresarial Química de Tarragona (AEQT), Paula Fernández-Canteli, líder del grup d’emmagatzematge geològic del Instituto Geológico y Minero de España-CSIC
Va afirmar que “el clúster de Tarragona és ideal per a l’emmagatzematge de CO2, ja que disposa de la indústria, el coneixement i la capacitat”. Hi ha diverses maneres d’emmagatzemar aquest diòxid. «Una forma és a través d’aquests camps que han deixat de produir petroli o gas i que durant milions d’anys han contingut fluids en aquest magatzem que no s’han escapat i que han quedat retinguts. Per això és senzill tornar-lo a utilitzar», defineix Fernández-Canteli.
En el cas concret que Repsol estudiarà a Tarragona, però, es tracta d’una altra fórmula. «Els aqüífers salins profunds són els que més interessen per a Espanya, perquè són els casos més estesos i on hi ha més capacitat», apunta l’experta.
L’objectiu és trobar aquestes roques poroses que «tenen a sobre també una capa impermeable que impedirà que migri el CO2», apunta Fernández-Canteli.
El punt en qüestió ha d’estar mínim entre 800-900 metres, «per poder verificar aquestes condicions supercrítiques de pressió i de temperatura del diòxid».
Altres empreses podrien entrar
El BOE indica, al seu torn, que en el cas que més empreses entrin a la lliça, «reglamentàriament s’establirà la documentació exigible per a la presentació d’ofertes en competència» i afegeix que «es regularan els criteris de valoració, tenint en compte entre altres, la quantia més gran de les inversions i la rapidesa d’execució del programa d’inversió. Recentment, a més, la Direcció General de Política Energètica i Mines del Govern ha autoritzat el projecte de Repsol per abandonar definitivament els vuit pous petrolífers vinculats a la plataforma Casablanca.
Xavier Sabaté, expert en descarbonització, apunta que «hi ha una captura de CO2 que va dirigida a ser una matèria primera i a tenir altres usos però també hi ha una altra feina que és l’anomenada segresta, en pous. És bo poder-lo guardar, perquè a l’atmosfera ens està matant, i si es fa en condicions segures no comporta cap problema, però també cal demanar una planificació pública, per veure quines ubicacions serien les més adequades. És una cosa tan important que hi ha d’haver un control públic més enllà de la iniciativa privada».
Les claus del funcionament d’un magatzem
Una injecció a la roca
Moltes roques del subsòl són poroses, com una esponja de bany. L’emmagatzematge geològic de diòxid de carboni consisteix a injectar-lo en aquests forats perquè s’hi quedi durant milions d’anys.
Dues opcions
Una alternativa vàlida és emprar antics jaciments de gas i petroli. Tot i això, l’opció que es preveu més comú a Espanya i que s’investiga a Tarragona és la de l’aqüífer salí profund. S’han de donar diverses condicions: roca porosa i permeable, a més de 800 metres de profunditat, sense contacte amb els aqüífers superficials que aporten recursos hídrics. Una altra condició és que tinguin per sobre una roca aïllant per impedir que el CO2 s’escapi. En paraules de l’experta Paula Fernández-Canteli, «s’han de buscar totes aquestes condicions juntes perquè actuï com a parany estructural».
Sense estrès per a la roca
Un magatzem de diòxid de carboni no té res a veure amb un de gas, com podria haver estat el del projecte fallit de Castor. Aquests habitacles de gas natural estan pensats per injectar i treure el gas, sotmetent la roca a un gran estrès. Al de CO2 és molt més segur el procés.
Marc legislatiu
«S’han de fer molts passos, fer moltes verificacions, però la primera, sempre, perquè se segueixi endavant, és que el magatzem sigui segur. Si en algun moment veiem que no ho és, es descarta. Hi ha directives europees i la llei espanyola. El marc el tenim», indica Fernández-Canteli. Font: diaridetarragona.cat, pexels-daniel-spase-2091351