Projectes per capturar el carboni que flota lliurement a la nostra atmosfera, procedent de la crema de combustibles fòssils i principal causant del canvi climàtic que amenaça amb destrossar les economies dels països, n’hi ha molts. La major part d’ells es centren en la versió més simple: agafar l’element de l’atmosfera i injectar-lo sota terra, que es d’on procedia abans de convertir-se a gas.
El problema d’aquest tipus de projectes és que, donat que s’executen sobre jaciments d’hidrocarburs esgotats, la seva geologia no es coneix amb la suficient precisió com per poder certificar si el gas acceptarà quedar-se allí atrapat durant milers d’anys. Un estudi que fa un any es va publicar a la revista Science proposava un mètode diferent: convertir el gas a pedra, literalment.
Si es pogués disposar d’aquest d’efecte hivernacle i depositar-lo en una forma estable en -per exemple- una mina o una cantera abandonada, potser seria viable pensar en un futur en el que el planeta no solament té la capacitat per frenar les noves emissions, sinó també per revertir les ja realitzades des de que es desencadenà la revolució industrial.
Quan, la Cimera de París de 2015 acabà amb el que molts van anomenar “un acord històric”, algunes veus s’alçaren, plenes d’escepticisme.
Senyalaren entre altres coses que per controlar l’escalfament global de forma que no superi els 1,5 graus (o 2 en el pitjor dels casos) de aquí a final de segle, no seria suficient amb reduir les emissions de diòxid de carboni, un objectiu que ja és difícil. Hauria d’extreure part del CO2 ja present a l’atmosfera.
Alineada amb aquesta idea, Islàndia, una localització perfecta tant per la preocupació dels seus habitants pel ecosistema com per l’abundància de una roca volcànica ideal per la tasca: el basalt, segons informa The Economist, que acaba de posar en marxa la primera planta amb emissions negatives de CO2, és a dir, que consumirà més diòxid de carboni del que emetrà a l’atmosfera. Pertany a la startup suïssa Climeworks.
El projecte de investigació en esta línia s’anomena CarbFix
Com es converteix el gas a pedra, la clau està en el basalt
El banc de proves era una central geotèrmica que utilitza aigua calenta procedent de l’interior de l’escorça terrestre per produir electricitat, i que en el procés allibera gasos subterranis, com el CO2.
Els investigadors islandesos recol·lectaren durant el seu estudi ni més ni menys que 175 tones d’aquest gas, el mesclaren amb una substància química lleugerament radioactiva per poder rastrejar després on anirien les molècules, i finalment l’injectaren a l’escorça, a una capa de basalt a 500 metres de profunditat.
Dos anys després de les injeccions, el 95% del carboni s’havia convertit a mineral. L’èxit ha sigut tal que en l’actualitat l’elèctrica Reykjavik Energy està intentant repetir la proesa, amb unes altres 10.000 tones de CO2.
La tecnologia tindrà ara que demostrar la seva viabilitat, encara que persisteix una dificultat principal: a pesar que el balast és relativament comú al planeta, la major part està sota els oceans i les seves localitzacions a la terra no sempre són fàcils d’arribar, el que obligaria a construir gasoductes des de les zones industrials i cap als llocs amb basalt.
El funcionament de l’elèctrica Reykjavik Energy és el següent: enormes turbines absorbiran grans quantitats d’aire, retenint les molècules de diòxid de carboni per després dirigir-les sota terra, a una base de roca volcànica. Allí, el CO2 reaccionarà conjuntament amb el basalt i quedarà solidificat en forma de roca calcària.
Segons els seus càlculs, aquesta tecnologia podria extreure 50 tones de CO2 de l’aire a l’any. Es tracta encara d’un programa pilot, però el seu gran avantatge és que en convertir el gas en pedra no cal guardar-lo i vigilar-se en un dipòsit.
Els inconvenients de l’extracció de CO2
Sembla una gran idea, i ho és, però llavors, per què no s’ha generalitzat encara?
Principalment per dos motius. El primer és que l’extracció de diòxid de carboni s’ha considerat fins ara un pla B poc desitjable. L’ideal hauria estat reduir les emissions prou com per no haver necessitat recórrer a això. Promoure aquesta tecnologia i altres similars s’hauria vist com una forma de donar carta blanca a les emissions descontrolades perquè, total, després hauríem pogut reduir el problema. Per aquest costat, es considera una opció poc responsable.
El segon és una qüestió econòmica. Extreure i emmagatzemar CO2 de l’aire és massa car: en un informe de 2011 es calcula que el cost d’extreure una tona de CO2 de l’aire se situa entre 600 i 1000 dòlars. Gràcies als avenços aconseguits des de llavors, els preus ja no serien tan alts: Jan Wurzbacher, director de Climeworks, assegura que podrà reduir-los fins als 100 dòlars per tona mètrica, i altres empreses del sector prometen fins i tot reduir-lo a la meitat una vegada que la tecnologia sigui escalable.
Es tracta per tant de trobar el llindar en què la tecnologia sigui prou assequible com perquè es pugui incorporar a l’esforç global per contenir el canvi climàtic, juntament amb (i mai en substitució de) les mesures necessàries per controlar les emissions.
Vídeo de la central:
Font: xataka, el economista
