La innovació tecnològica, una eina a l’abast per a millorar la gestió de residus

L’evolució de la tecnologia ha permès que avui dia ja hi hagi tractaments que permeten millorar, i molt, la gestió dels residus, siguin municipals, industrials o de la construcció. Per bé que les administracions fan esforços per promoure una cultura de la sostenibilitat que abasti tots els àmbits de la societat i s’avanci efectivament cap a una veritable economia circular, encara tenim molts reptes per superar, i és aquí on la innovació tecnològica ens pot ajudar a arribar on fins ara no podíem fer-ho.

Avui dia, i encara més en un futur proper, la deposició controlada en abocadors i la incineració de residus es veuran progressivament limitats, i això, o bé es supera generant menys residus i incrementant les taxes de reciclatge, o bé també introduint noves tecnologies que facin el que fins fa poc semblava impossible, transformar residus en veritables recursos que poden ser utilitzats en múltiples sectors (industria metal·lúrgica, química, farmacèutica, etc.) o fins i tot com a substitut de combustibles fòssils per a l’automoció, reduint d’aquesta manera la dependència que té Catalunya de recursos procedents de tercers països, així com la seva petjada de carboni.

L’adopció d’aquestes solucions tecnològiques innovadores, quan han estat suficientment testades i provades, són generadores de llocs de treball verd i ofereixen una alternativa sostenible i econòmica a la deposició controlada, la incineració i les energies convencionals com els combustibles fòssils, implicats tots ells, en major o menor grau, en l’escalfament global del planeta.

La orientació del model general de gestió de residus a Catalunya, que s’ha estat aplicant ininterrompudament des de finals dels anys noranta, quedarà confirmat i reforçat properament quan la Unió Europea aprovi i publiqui el paquet de quatre directives de residus (directiva marc de residus, directiva d’abocadors, directiva d’envasos i residus d’envasos, directiva de vehicles fora d’ús, piles i bateries, i residus d’aparells elèctrics i electrònics) i es consolidarà amb la incorporació de tecnologies innovadores que de ben segur contribuiran a accelerar el creixement dels índexs de valorització i a reduir la dependència d’instal·lacions finalistes (abocadors i incineradores)..

Així com els plàstics, els metalls, el vidre, el paper i cartró, la fracció orgànica i els residus vegetals dels residus municipals es valoritzen mitjançant processos de reciclatge, compostatge o digestió anaeròbica, produint novament metall, paper, vidre, plàstic, compost o biogàs, que poden ser utilitzats respectivament per a la fabricació de nous productes, per al manteniment de la fertilitat dels sòls o per a la obtenció d’energia, ara, mitjançant tecnologies innovadores emergents, residus i rebuigs de tractament de residus, amb poc o nul valor també es podran valoritzar, evitant la seva eliminació en abocadors o incineradores.

En aquest sentit, els tractaments mecànic-biològics de la fracció RESTA, aplicats en compliment de les directives europees, orientats a un primer tractament (reduir el pes i volum, la humitat i la fermentabilitat dels rebuigs destinats a abocador, recuperar materials o incrementar el poder calorífic de residus destinats a la valorització energètica), amb una efectivitat sovint discreta, es podran veure complementats ara amb aquestes tecnologies innovadores que completaran de forma efectiva el tractament d’aquests residus, maximitzant els índexs de valorització i minimitzant la quantitat i l’impacte ambiental dels rebuigs destinats a abocadors.

D’altra banda, el sector químic s’ha consolidat definitivament com a peça clau de l’activitat industrial i econòmica a Catalunya i en especial al Camp de Tarragona. És un fet que això, després de diverses dècades, ha estat possible gràcies a l’empenta l’esforç i constant innovació de l’empresariat. Si bé els inicis van venir marcats per l’establiment d’una refineria petrolífera, gràcies a l’accessibilitat que oferia el port de Tarragona a l’arribada dels vaixells petroliers, amb els anys es van anar establint un conjunt d’indústries complementàries (energètiques, químiques, etc.) fent que en l’actualitat el Camp de Tarragona aplegui la concentració més gran d’indústria química del sud d’Europa. Només les 28 empreses de l’Associació Empresarial Química de Tarragona (AEQT) ocupen uns 10 km2, i generen més de 10.000 llocs de treball directes i indirectes i 35.000 llocs de treball induïts. La seva activitat representa el 25% de la producció química de l’Estat i el 50% de la de Catalunya.

És per tot això que fora convenient de preveure que l’actual complex petroquímic pugui complementar-se i dotar-se d’activitats industrials basades en una biorefineria que pugui transformar de forma eficient tant recursos renovables com residus o subproductes, per tal de produir, entre d’altres, bioproductes i bioplàstics de fonts renovables que seran fonamentals en els nous models de bioeconomia circular que ja tenim a la cantonada i que sense adonar-nos qualsevol dia d’aquests començaran a trucar a la porta. Aquesta ha estat l’experiència de països com Itàlia que han reorientat decididament la seva activitat cap a la química verda,
De fet, Tarragona ja va ser pionera a l’Estat en el tractament dels residus industrials especials. L’any 1995 es va instal·lar a Constantí la primera Planta d’Incineració de Residus Especials, l’única a Espanya i una de les més modernes d’Europa, ja que compta amb la millor tecnologia disponible i un exhaustiu programa de vigilància ambiental. Aquesta activitat ha estat cabdal no només per a garantir el correcte tractament d’un conjunt de residus especials, sinó per fer més competitives les empreses i indústries del país.

Ens agradaria que el Camp de Tarragona mantingués en el futur aquest paper capdavanter en el sector de la química verda.
Així com és important dissenyar productes, estratègies i serveis per millorar-ne el comportament ambiental al llarg del seu cicle de vida, fóra bo també aprofitar la innovació tecnològica que comença a emergir per a millorar la gestió dels residus des d’una perspectiva verda.

Article d’opinió de Josep Maria Tost i Borràs, director de l’Agència de Residus de Catalunya al Diari de Tarragona

Els edificis es converteixen en centrals elèctriques

El terme edifici sostenible s’ha convertit en el concepte de moda entre els arquitectes. Però per a la majoria de nosaltres, que vivim en cases construïdes ja fa dècades, la realitat dista molt dels dissenys futuristes: les nostres cases engoleixen l’energia i sovint la malgasten i resulten poc eficients. No obstant això, potser estem a punt de presenciar grans canvis en aquest aspecte: tant les empreses com els acadèmics s’han unit per intentar forjar un nou paisatge urbà en el qual els edificis es converteixin en les centrals elèctriques del futur.

Si els demanem als científics pioners de la tecnologia mediambiental d’última generació que ens descriguin la casa del futur, ens portaran a un món fascinant en què la ciència biològica i la ciència dels materials treballen en harmonia per crear un entorn constructiu viu.

Es tracta d’un món en el qual milers de tecnologies substitueixen els combustibles fòssils i l’energia nuclear. És un futur en què la química, la biologia, la nanotecnologia, la ciència dels materials i la biomimètica es fusionen amb l’objectiu de crear una ciutat viva i interconnectada. És un lloc en el qual l’energia solar pot captar-se de diferents formes des de qualsevol façana i emmagatzemar depenent de les estacions. Un lloc en el que gràcies a un aïllament intel·ligent es regula l’entorn, alhora que unes parets vives formades per algues reaccionen a la llum solar per generar ombres i llum. És, en definitiva, un món interconnectat en què la llar, el lloc de treball, el cotxe i l’escola imiten als organismes vius interactuant de forma natural amb l’entorn per recollir l’energia captada de les cases durant el dia i dels llocs de treball per les nits i la distribueix allà on és més necessària.

La majoria d’aquestes recents innovacions deriven de l’amenaça que planteja el canvi climàtic. Segons investigacions del Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient, una construcció més intel·ligent dels edificis ens ofereix una oportunitat única i extraordinària per a aconseguir retallar de forma rendible les perjudicials emissions de gasos d’efecte hivernacle. En general, els edificis consumeixen el 40% dels nostres recursos energètics i emeten un terç dels gasos d’efecte hivernacle del planeta, una xifra que es preveu que ascendeixi a mesura que més poblacions consumidores d’energia vagin emigrant a les ciutats.

El problema d’aquesta atractiva visió del futur ideada pels científics és que, per a la majoria de nosaltres, té poc a veure amb la nostra experiència real del món construït. Tant si vivim a Berlín com a Xangai, Riu o Milwaukee, el més probable és que estiguem envoltats d’edificis el disseny ha variat escassament en els últims 100 anys i que fan servir tecnologies que amb prou feines s’han desenvolupat en els darrers 50 anys. La tecnologia més avançada que podem contemplar al nostre quefer diari es limita, en general, als pesats panells solars de silici cristal·lí i als aerogeneradors.

Però això podria estar a punt de canviar. I el catalitzador d’aquest canvi és una revolució silenciosa que s’ha anat desenvolupant en les sales de juntes de les grans empreses i en els laboratoris de les institucions acadèmiques. La gent està comprenent que, per molt que no faltin innovacions brillants en el sector del disseny d’edificis, la veritat és que no s’ha dedicat prou esforç a fer arribar aquestes noves tecnologies al mercat general. Comprendre aquest fet ha portat a algunes de les ments més prodigioses del món a dirigir la seva atenció no al pensament teòric sinó al repte tecnològic de produir a major escala. La qüestió és com aconseguir que aquestes tecnologies, a més de ser assequibles i rendibles, també puguin produir-se a una escala suficient perquè realment suposin un canvi real.

Gref Keeffe, professor d’Arquitectura Sostenible i responsable de recerca de la Queens University de Belfast (Irlanda del Nord) creu que els arquitectes i els dissenyadors poden aprendre de les tècniques de producció en massa que utilitzen els fabricants d’automòbils.

Segons afirma, la necessitat actual d’encaixar les cases en l’escàs espai urbà que ens queda lliure implica que cada edifici hagi de dissenyar-se de manera independent. Això, és clar, no permet de cap manera desenvolupar el tipus d’innovació que s’associa a la producció en massa.

“Si pensem en el tipus habitual de casa que pot tenir aparcat davant un Mercedes Classe E, veiem que és un edifici que, en comparació amb aquest cotxe, no és molt refinat”, explica el professor Keeffe. “Crec que necessitem un producte més industrialitzat, produït en massa però personalitzat, però de moment això està fora del nostre abast, perquè els edificis es dissenyen de manera molt diferent als cotxes. Si sumem totes les hores dedicades per diferents persones a dissenyar cada element d’un cotxe, tindrem una inversió de centenars d’anys, mentre que el temps dedicat a cada element d’un edifici és clarament inferior, perquè cada edifici és una entitat diferent “.

Dades clau: consum i eficiència energètica

– El 40% dels nostres recursos energètics …
són consumits pels edificis i emeten un terç dels gasos d’efecte hivernacle del planeta, una xifra que es preveu que ascendeixi a mesura que més poblacions consumidores d’energia vagin emigrant a les ciutats.
– 10 GW d’energia …
Els científics del projecte SPECIFIC calculen que, només amb que el 10% de l’acer fabricat anualment pel soci del projecte Tata Steel comptés amb el revestiment intel·ligent del col·lector solar transpirado, podria generar 10 GW d’energia o l’equivalent a la producció energètica anual de una central elèctrica nuclear.

Dels experiments de laboratori a la producció industrial

El Centre d’Enginyeria de Productes Sostenibles per Revestiments Industrials Funcionals i Innovadors (SPECIFIC, per les sigles en anglès), fundat recentment per abordar aquest repte concret, és un consorci industrial i acadèmic la tasca és reduir la bretxa entre innovació i producció. Inaugurat fa quatre anys, el projecte compta amb la direcció de la Universitat de Swansea, a Gal·les, i amb finançament dels governs gal·lès i britànic, a més de la procedent dels seus principals socis industrials: Tata Steel, NSG-Pilkington Glass i BASF.

L’objectiu d’SPECIFIC és convertir els edificis en les centrals elèctriques del futur. La seva intenció és actuar com a enllaç entre les universitats britàniques per explotar qualsevol avanç global punter relacionat amb els materials i el disseny de construcció que utilitzi revestiments intel·ligents que permetin que parets i sostres captin, emmagatzemin i emetin energia renovable. Treballant principalment amb acer i vidre, el projecte ja ha aconseguit espectaculars avenços que van camí de revolucionar, com a mínim, un sector de la indústria de la construcció.

Kevin Bygate és el director general del projecte SPECIFIC i encapçala un equip de més de 120 científics, tecnòlegs, enginyers i desenvolupadors empresarials de primer nivell, tots ells centrats en com traslladar la tecnologia actual a una major escala, convertint les innovacions generades a escala de laboratori en productes capaços de ser fabricats a gran escala.

“Moltes universitats i instituts de recerca aconsegueixen donar el primer pas, que és la invenció. El que significa això, per descriure-físicament, és que han creat alguna cosa de la mida d’una ungla i que en aquesta ungla hi ha un petit punt, de la mida d’una agulla, que fa alguna cosa interessant “, afirma Bygate. “En aquesta fase és on nosaltres assumim el comandament i intentem reproduir aquesta funció fent servir un material abundant i un procés que pugui ampliar-se a major escala. Així, utilitzem línies pilot per produir làmines d’un metre d’ample i després una línia de rodet que farà que el material sigui prou gran com per col·locar-lo en un edifici “.

Un d’aquests productes és el col·lector solar transpirat, que és capaç d’absorbir una mitjana del 50% de l’energia solar que incideix en un edifici, i en bones condicions fins i tot el 75%. Els col·lectors solars transpirats s’instal·len com una capa d’acer microperforat addicional sobre una paret o teulada existents o nous, de manera que es crea una cavitat d’aire que es va escalfant entre la superfície de l’edifici i la capa de metall. L’aire calent s’extreu de la cavitat i s’introdueix a l’edifici, de manera que pot usar-se per satisfer les necessitats energètiques immediates de l’edifici o bé emmagatzemar per a més endavant.

Pintura solar
Durant anys, els científics han predit la creació d’una pintura fotovoltaica assequible que podria usar-se en les cases per captar l’energia solar, encara que la realitat és que encara han de passar molts anys abans que aquest producte arribi al mercat. No obstant això, la tasca realitzada per la doctora Trisha Andrew, professora adjunta de Química a la Universitat de Wisconsin-Madison, ens ha fet avançar un pas més.
Els dispositius fotovoltaics orgànics que poden incorporar-se a un tint existeixen des dels anys 90. Fabricats a partir de materials com el carboni, l’hidrogen, el nitrogen i el sofre, aquests dispositius tenen l’avantatge que la seva producció és econòmica, però el desavantatge de ser poc eficaços i tenir una esperança de vida molt curta en comparació amb els materials amb base de silici.

Fa un parell d’anys, Andrew i els seus companys van tenir el seu moment “eureka”. Per què no convertir això en una virtut i fabricar un material fotovoltaic capaç de fer funcionar dispositius electrònics, però tan barat de produir que simplement es recambie cada vegada que es gasti?

El director associat i doctor en enginyeria Jan Wurm, responsable d’investigació d’Arup a Europa i contacte sobre la casa BIQ (amb coeficient de biointeligencia):
“El que mai abans ens havíem preguntat era com podíem fabricar aquests materials comercialment”, explica Andrew. “És una pregunta que totes les empreses farmacèutiques es realitzen diàriament. Estàvem seguint el mateix procés de síntesi química, de manera que el següent pas lògic era preguntar-nos quin seria l’efecte sobre el preu per watt pic de la seva síntesi química “.

En centrar en el procés de fabricació, Andrew va descobrir que ja havien trobat un producte comercialment viable, capaç de fer funcionar electrodomèstics amb energia solar. Amb un cost de producció de menys de 50 centaus de dòlars cada un, no faria res que les cèl·lules fotovoltaiques tinguessin una esperança de vida d’entre sis mesos i dos anys.

“Ara disposem d’una sèrie de resultats avançats molt prometedors sobre els quals hem creat una empresa emergent. Podem crear un panell solar sobre qualsevol cosa, fins i tot sobre paper. I això és una cosa que no pot fer-se amb el silici “, afirma Andrew. “Tant des del punt de vista científic com lògic, una pintura és una cosa assequible. Si la fase un funciona, es podrà fabricar aquesta pintura, però segurament no serà abans d’una dècada “.

Edificis de pell verda
Cada cert temps sorgeix una nova tecnologia que canvia la nostra forma d’entendre els edificis. Aquesta és just la repercussió que ha obtingut la primera casa amb “façana bioadaptativa”, presentada a l’Exposició Internacional de la Construcció de Hamburg. És una opció que obre oportunitats apassionants perquè arquitectes i dissenyadors superin les fronteres entre el món material i el biològic i, per tant, ens fa avançar una mica més cap a la visió d’una ciutat viva.

Coneguda com casa BIQ (amb coeficient de biointeligencia, per les seves sigles en alemany), és el resultat de la col·laboració entre un grup d’arquitectes i d’empreses d’enginyeria i disseny, entre els quals hi ha els assessors internacionals d’Arup.

El director associat i doctor en enginyeria Jan Wurm, responsable d’investigació d’Arup a Europa i contacte sobre la casa BIQ, descriu la nova tecnologia com “bioutilització”. “Estem creant microalgues per generar calor i biomassa, per la qual cosa es tracta d’un procés biològic igual que el del creixement de les plantes o els arbres. Tot té relació amb la fotosíntesi, només que aquí ho fem en un entorn controlat “, explica Wurm.

La casa BIQ presenta una façana, composta per façanes biorreactivas, que reté unes microalgues en aigua entre dues planxes de vidre. Exposades a la llum del sol, aquestes microalgues dupliquen la seva massa cada set hores gràcies a la fotosíntesi. Aquesta “pell” verd crea una ombra natural que refresca l’interior de l’edifici.

A més, les algues proporcionen a la casa dues possibles fonts d’energia. La primera és la calor solar tèrmic captat per l’aigua retinguda entre les planxes de vidre. Els raigs de sol escalfen l’aigua i, ja que aquesta conté algues verdes, s’escalfa abans que l’aigua neta. La calor pot extreure de l’aigua passant-la a través d’una sala de bombament i emmagatzemant-lo en el subsòl per a ús futur. La segona font d’energia procedeix de la recol·lecció de les pròpies algues. Per a això, es bomba oxigen a través d’un dispositiu central de flotació perquè les algues puguin recollir-se en la superfície. Aquestes algues també poden introduir-se en la planta de biomassa de l’edifici per crear metà com a font d’energia.

“És un sistema que reuneix diversos fluxos i cicles diferents, com el de l’aigua, el carboni, la calor i fins i tot el menjar, si es desitja. Així, pot generar-se una mena de simbiosi industrial “, explica Wurm. “Per exemple, si en les seves instal·lacions s’estan generant emissions de CO2, aquestes emissions poden captar-se i introduir-se en la façana”. És aquesta idea d’incorporar l’edifici als cicles naturals del seu entorn, juntament amb l’oportunitat de dissenyar una façana viva que canviï al llarg del dia, el que està entusiasmant als arquitectes.

“El que resulta interessant és la turbulència de les bombolles en pujar i també els canvis de color durant el dia i en cadascuna de les estacions. Pot usar-se vidre reflectant a la part posterior perquè les bombolles creïn un efecte de llum o imprimir entre capes, el que es vulgui “, afirma.

Està clar que no hi ha una única solució màgica per als nostres problemes energètics i la central elèctrica del futur haurà de ser una barreja de moltes tecnologies. La façana biorreactiva s’ha dissenyat per treballar en harmonia amb altres tècniques de transformació de l’energia.

Aquí és on Wurm parla de la ciutat interconnectada, la ciutat com a organisme en el qual les diferents tecnologies intercanvien i proporcionen una energia utilitzable en xarxes simbiòtiques. Aquí és on la ciutat viva comença a prendre forma i aquest és el motiu pel qual les façanes biorreactives estan generant tant interès.

Conservar la calor dins de l’edifici
Però, què passa amb els edificis ja existents? Si bé en un futur els col·lectors solars transpirados i la tercera generació de panells fotovoltaics podrien adaptar-se per realitzar modificacions retroactives (o retroinstalaciones) en edificis ja construïts, les façanes biorreactives no són el tipus de tecnologia que pot pegar-se sense més a la part davantera de qualsevol casa.

Un avanç punter que va dirigit al mercat de la retroinstal·lació domèstica és l’aïllament intel·ligent. L’objectiu principal aquí és augmentar l’eficiència tèrmica sense que perilli l’estètica. Durant dècades, BASF ha desenvolupat materials d’aïllament amb diferents característiques. En els últims set anys, ha estat treballant en un nou format de material aïllant, denominat SlentiteTM, que conté porus a escala nanomètrica.

Actualment està en fase de producció pilot. Es tracta d’un aerogel de poliuretà pur que posseeix la resistència necessària i proporciona un aïllament d’alta eficiència, tot i ser entre un 25% i un 50% més prim que un aïllament equivalent. La seva qualitat distintiva és la capacitat d’absorbir i emetre vapor d’aigua, de manera que regula la humitat de l’interior de l’edifici. “Considerem que la seva principal aplicació és tant la retroinstal·lació com la nova construcció, per aïllament interior i també l’exterior”, explica el doctor Marc Fricke, que dirigeix ​​l’equip de BASF que va crear aquest nou material.

Les Torres Al Bahar
A Abu Dhabi, on regnen 1 sol i una calor intensos, mantenir els edificis frescos és la prioritat. Els dos edificis que s’han alçat més recentment en l’horitzó de la ciutat, les Torres Al Bahar, s’han inspirat en la Mashrabiya, una gelosia utilitzada en l’arquitectura islàmica per donar ombra. Les torres queden aïllades i es refresquen gràcies a una façana intel·ligent. La pantalla exterior de l’edifici està programada per respondre al moviment solar i proporcionar així ombra als seus ocupants.

Els que ho han vist han descrit l’efecte com un miler de para-sols que s’obren i es tanquen responent als moviments del sol. Amb la incorporació d’aquesta tecnologia de gelosia, els arquitectes de Aedas han acabat amb l’ús dels vidres foscos tintats, que tenen el desavantatge de reduir la quantitat de llum natural que entra a l’edifici. Aquestes torres bessones, de 25 pisos, requereixen menys aire condicionat i llum artificial que qualsevol espai d’oficines equivalent i, per tant, el consum energètic es redueix en un 50%.

Aconseguir electricitat a partir de l’aigua corrent
Els investigadors de la Universitat Nacional de Seül han desenvolupat un mètode per utilitzar el moviment de l’aigua com a font sostenible d’energia. La nova tècnica empra una característica dels materials dielèctrics, substàncies com la porcellana, el vidre o el plàstic, que són mals conductors de l’electricitat però que poden ajudar a sostenir un camp electrostàtic per generar energia.

Els científics sud-coreans han descobert que, si el material dielèctric es col·loca dins de l’aigua, es forma una capa elèctrica al voltant de la seva part externa. El que genera les càrregues elèctriques d’un elèctrode és la variació entre l’aigua i la capa dielèctrica. En col·laboració amb l’Institut de Tecnologia i Electrònica de Corea, l’equip ha adaptat un simple transductor dielèctric per acumular l’energia. Van descobrir que el moviment d’una sola gota d’aigua de 30 microlitres generava suficient electricitat com per encendre un LED verd. Aquest descobriment obre la possibilitat de generar energia a partir de les cisternes dels vàters i de l’aigua de pluja que cau dels edificis.

La Casa Passiva a la Xina

L’aïllament ha estat el factor que ha impulsat un dels avenços recents més significatius en habitatge sostenible: l’anomenada Casa Passiva. La Casa Passiva, un concepte alemany, proporciona una estructura hermètica amb un gran aïllament que pot reduir la pèrdua de calor fins al punt que s’aconsegueix arribar a la sensació de confort sense necessitat d’un sistema de calefacció.

Aquest concepte ha cridat l’atenció de Landsea Group, una de les majors empreses immobiliàries de la Xina, que a l’abril d’aquest any ha inaugurat la primera Casa Passiva del país, el projecte Bruck.
Construït en el comtat de Changxing, a la província de Zhejiang al sud de la Xina, una zona coneguda per les seves freds hiverns i uns estius extremadament calorosos i humits, el projecte Bruck és un lloc per als delegats que visiten el centre d’investigació proper on s’exposa el concepte de Casa passiva. Landsea creu que, si és capaç de demostrar que la Casa Passiva funciona al inhòspit clima de Changxing, llavors el concepte podria traslladar-se a altres parts de la Xina. “Aquestes tecnologies podrien tenir una àmplia aplicació a la Xina, però cal que triem el disseny i les tecnologies més idonis per a les condicions locals de cada zona climàtica”, explica Kai Zou, enginyer d’Enginyeria Civil i Sostenibilitat de Landsea.

Ara que el govern xinès ha posat més èmfasi en la necessitat de construir habitatges sostenibles, el sector de la construcció a la Xina està cada vegada més disposat a acollir noves idees per reduir el consum energètic. Landsea considera que ara és el moment oportú per a defensar la idea de la Casa Passiva en un dels majors mercats immobiliaris del món.

Façanes d’algues, pintures fotovoltaiques, parets i teulades intel·ligents, edificis vius que deixen enrere els recursos energètics convencionals … Pot ser que tot això soni massa futurista, però, si la nova generació d’emprenedors i acadèmics té èxit, aquestes tecnologies d’avantguarda apareixeran en els edificis on vivim abans del que pensem.

Per trobar més informació:
www.biq-wilhelmsburg.de
www.polyurethanes.basf.com

www.slentite.com

font: basf

EUA serà el líder de la producció de petroli i gas no convencional abans de 2040

Els principals escenaris on s’aplicaria l’Informe Anual de l’Agència Internacional de l’Energia sobre Prospectiva Energètica 2017-2040 són les noves polítiques (que inclouen els compromisos dels països signants de l’acord de París), les polítiques actuals i, com a novetat de l’edició d’aquest any, l’escenari de desenvolupament sostenible, el qual mostra el camí per arribar als objectius relacionats amb l’energia de l’Agenda sobre el Desenvolupament Sostenible de les Nacions Unides.

El Dr. Mariano Marzo, catedràtic d’Estratigrafia i professor de Recursos Energètics i Geologia del Petroli de la Universitat de Barcelona, en el marc d’una jornada, va llençar una pregunta a l’aire: “quanta energia addicional necessitarà el món l’any 2040 i on?”. Les necessitats energètiques mundials creixen més lentament que en el passat però encara augmentaran un 30% fins a arribar al 2040. “Això equival a afegir una altra Xina o una altra Índia a l’actual demanda mundial”, va concloure l’especialista. Com es pot solucionar? Dient adeu a les antigues formes d’entendre el món de l’energia. Segons Marzo, “els països canvien de rol, això fa que el Pròxim Orient s’estigui convertint ràpidament en un important consumidor d’energia i els Estats Units en un important exportador”.

Si parlem del futur que tenen el petroli i el gas no convencionals als EUA, el catedràtic va afirmar que “es convertiran en líders indiscutibles en la producció d’aquestes dues fonts d’energia”. El shale gas i el tight oil, juntament amb una major eficiència en la demanda, s’estan traduint en un canvi extraordinari en la posició dels Estats Units en el context energètic global.

REVOLUCIÓ ENERGÈTICA DE LA XINA

Pel que fa a la revolució energètica de la Xina i el seu impacte al món, el WEO 2017 estableix que el creixement en el consum d’energia d’aquest país fins al 2040 se centrarà principalment en el gas natural i en les tecnologies baixes en carboni. Aquest fet es tradueix en una brusca ruptura amb les tendències del passat.

En l’escenari de les noves polítiques, l’estancament de les emissions entre 2014 i 2016 representaria una pausa en el context d’una ascensió més lenta i, al mateix temps, un punt d’inflexió a l’escenari de desenvolupament sostenible. Seguint en aquest mateix context, es preveu, d’una banda, segons va exposar el ponent, que “el 2030, nou de cada deu persones sense accés a l’electricitat es localitzin a l’Àfrica subsahariana”. D’altra banda, “més del 80% del creixement de la demanda de gas fins al 2040 es localitzarà a les economies en vies de desenvolupament a l’Àsia, l’Orient Mitjà, Àfrica i l’Amèrica Llatina”.

Un altre dels aspectes que es va tractar en la trobada va ser la persistència dels baixos preus del petroli, els quals “variaran àmpliament segons l’escenari per reflectir com les diferents disponibilitats de recursos, costos d’extracció i polítiques energètiques poden afectar l’equilibri oferta-demanda”. Respecte als vehicles elèctrics, es calcula que, el 2025, els costos de capital dels automòbils elèctrics seguiran sent més alts que els dels vehicles convencionals. Tot i així, la disminució de costos operatius poden fer que els períodes de recuperació resultin atractius per als consumidors.

Per últim, Mariano Marzo va exposar que es preveu que la Xina, l’Índia i els EUA liderin els avenços en l’energia solar fotovoltaica, mentre que Europa serà pionera en la generació d’energia eòlica terrestre i marítima. En el camp de l’electricitat, l’acadèmic va afirmar que “el 2040, l’Índia haurà sumat a la generació d’aquesta energia l’equivalent a la de la Unió Europea d’avui en dia, mentre que la Xina agregarà l’equivalent a la dels EUA

Un estudi relaciona l’asma infantil amb la contaminació d’aire

Un 38% dels casos d’asma infantil són atribuïbles a la contaminació atmosfèrica, segons un estudi dut a terme per l’Institut de Salut Global de Barcelona (ISGLOBAL) i l’Institute for Transport Studies de Leeds (Regne Unit).

La investigació, que s’ha dut a terme a la ciutat de Bradford (Regne Unit), destaca que la contaminació procedent del trànsit podria ser específicament responsable del 24% dels casos.

L’equip d’investigadors de l’ISGLOBAL -centre impulsat per la Fundació Bancària La Caixa- i de l’Institute for Transport Studies de Leeds ha utilitzat un model de nou desenvolupament per analitzar l’impacte que l’exposició als òxids de nitrogen (NOx) -gasos que es troben entre els contaminants de l’aire- té en el desenvolupament de l’asma infantil.

El treball, que es va publicar a la revista “Environment International”, va utilitzar un model que uneix les dades d’altres quatre models diferents relatius a trànsit, emissions, dispersió atmosfèrica i salut a Bradford, cosa que va permetre als investigadors traçar tota la cadena d’impacte, des de les fonts de contaminació de l’aire fins a les vies per les quals aquesta afecta la salut dels nens.

Els resultats indiquen que fins al 38% de tots els casos anuals d’asma infantil en Bradford -sisena ciutat més gran del Regne Unit, amb una població multiètnica de més de 530.000 persones i que està entre el 10% de les localitats britàniques més desafavorides-, poden ser atribuïbles a la contaminació de l’aire.

“Quan ajustem els nostres resultats usant mesuraments reals de contaminants de l’aire vam veure que fins al 24% dels casos anuals podrien atribuir-se a la contaminació de l’aire relacionada amb el trànsit”, ha destacat el director de la Iniciativa de Planificació Urbana, Medi Ambient i Salut d’ISGLOBAL, Mark Nieuwenhuijsen.

L’autora principal de l’estudi, Haneen Khreis, investigadora d’ISGLOBAL i de l’Institute for Transport Studies de Leeds, ha explicat que “les taxes de casos d’asma infantil a Bradford són més altes que la mitjana del Regne Unit, igual que els ingressos hospitalaris per urgències de nens asmàtics menors de 16 anys”.

“Investigacions prèvies del nostre equip van demostrar que els nens i nenes exposats a alts nivells de contaminació de l’aire procedent del trànsit tenen un major risc de desenvolupar asma”, ha recordat Khreis.

“Quantificar el nombre de casos d’asma infantil que són directament atribuïbles a la contaminació de l’aire relacionada amb el trànsit no s’havia fet en el passat i, com demostrem ara, una part important dels casos és en bona mesura prevenible”, ha explicat la investigadora.

Khreis ha apuntat que aquesta investigació “demostra que, si bé les mesures populars com aturar els vehicles al ralentí fora de les escoles o proporcionar rutes de vianants allunyades de les carreteres són importants, les solucions proposades per mitigar la contaminació del trànsit no s’haurien de restringir a àrees localitzades”.

font:puntavui

 

Les renovables busquen qui les emmagatzemi

L’avenç cap a un sistema amb un protagonisme més gran de l’energia solar i eòlica fa del tot imprescindible trobar la millor manera d’emmagatzemar l’electricitat sobrant.

Els costos de generació d’energia solar i eòlica s’han reduït considerablement des de l’any 2010, un 73% i un 23% respectivament, segons l’Agència Internacional de les Energies Renovables (IRENA). Gràcies a aquesta reducció avui dia són plenament competitives sense necessitat de primes. Ara, l’handicap més gran d’aquestes fonts energètiques se centra en el fet que no generen energia d’una manera constant, sinó que la producció depèn de les canviants condicions atmosfèriques, concretament del sol i del vent.

Tanmateix, per molt que se n’abarateixin els costos, un sistema elèctric amb més presència d’energia solar i eòlica, a hores d’ara, no és sostenible sense un sistema eficient d’emmagatzematge i, al mateix temps, viable econòmicament. Només cal veure el cas d’Alemanya que, degut a un excés de producció energètica, es va veure obligat a pagar els consumidors perquè utilitzessin l’electricitat sobrant.

“Cada cop és més important trobar una forma eficient d’emmagatzematge davant de l’actual aposta per les renovables”, adverteix Jordi Llorca, membre de l’Institut de Tècniques Energètiques de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC). Quan es trobi una solució a aquest problema, la penetració de les renovables al mix elèctric serà massiva. En aquest sentit, l’evolució dels sistemes d’emmagatzemament o acumulació d’energia elèctrica a gran escala és “una àrea clau per avançar cap a un sistema energètic descarbonitzat”, assenyala, al seu torn, Joan Ramon Morante, professor de l’Institut de Recerca en Energia de Catalunya.

Deixant de banda les centrals hidroelèctriques, que a la nit aprofiten l’energia sobrant del sistema elèctric per bombar aigua, fins fa poc, l’electricitat s’havia de generar en el mateix moment que es consumia perquè no hi havia capacitat suficient per emmagatzemar-la. Actualment, han emergit nous sistemes, cada cop més evolucionats i perfeccionats, com l’acumulació d’energia en bateries, la pila de combustible d’hidrogen o els supercondensadors.

“Les bateries de liti estan més pensades per a mòbils, ordinadors i vehicles elèctrics que no pas per a necessitats estacionàries, ja que l’ús és limitat i la tecnologia, cara”, adverteix Morante. “S’estan investigant en la creació de bateries d’altres elements químics com el sodi o el magnesi”, afegeix l’expert de l’IREC. Les perspectives de futur són positives: el preus de les bateries d’emmagatzematge energètic per a aplicacions estacionàries podria reduir-se un 66% fins a l’any 2030. Alhora, segons un recent estudi d’IRENA, multiplicarien per 17 el mercat de l’emmagatzematge.

L’hidrogen és considerat per alguns una de les alternatives amb més futur ja que compta amb una capacitat d’emmagatzematge gairebé tres vegades superior al gas natural i no genera contaminants, només desprèn aigua en el procés de combustió. Un altre dels avantatges és que “permet acumular energia durant llargs períodes de temps”, indica Jordi Llorca. “El problema sorgeix a l’hora d’emmagatzemar i transportar aquest hidrogen”, adverteix Morante.

“Una de les opcions més esteses és la pila d’hidrogen, una tecnologia coneguda i utilitzada, però cara”, reconeix Llorca. No obstant això, quan es parla d’hidrogen, l’alternativa que cada cop cobra més notorietat és el power to gas (P2G), explica l’expert de la UPC, que consisteix a injectar l’hidrogen a la xarxa de gas natural. Una fórmula que afegeix una petita part al flux gasós. Una altra opció implica transformar l’hidrogen en un gas sintètic, com si es tractés de metà. “França i Alemanya ja tenen projectes pilot que estan començant a aplicar aquest mètode”, assegura Llorca.

Els supercondensadors o ultracondensadors són dispositius electroquímics amb una densitat d’energia extraordinàriament alta, és a dir, capaços d’emmagatzemar i proporcionar energia de manera molt ràpida. S’utilitzen per cobrir les puntes de demanda de la xarxa elèctrica o per fer front a interrupcions del subministrament de poca durada, entre d’altres aplicacions. Sovint, són un complement de les bateries. El seu principal inconvenient és el preu, que és força més elevat

Finalment, els experts consultats també parlen d’utilitzar l’energia solar per escalfar un líquid o sals foses. La calor generada que s’hi manté s’aprofita per crear electricitat mitjançant turbines de vapor hores després que s’hagi post el sol. El sistema, però, “només és vàlid per a períodes curts, tot i que a Aràbia Saudita i a d’altres països ja s’està utilitzant”, assegura Llorca.

Les tecnologies d’emmagatzematge esmentades són, en opinió de Joan Ramon Morate i Jordi Llorca, les que tenen més opcions de cara al futur.