Limitar a un grau i mig l’augment de la temperatura mitjana del planeta farà estalviar més de 20 bilions de dòlars. És el càlcul fet per tres investigadors de la Universitat de Stanford, encapçalats per Marshall Burke.
L’estudi, publicat aquest dijous a la revista “Nature”, intenta respondre a una de les grans incerteses sobre els efectes del canvi climàtic: quants diners s’estalviarien limitant l’augment de temperatures. O, dit a la inversa, quins serien els costos de no actuar.
Els investigadors han utilitzat per als seus càlculs el PIB (Producte Interior Brut), el total de béns i serveis produïts en un país en un any. Però reconeixen que no és un indicador perfecte. Per exemple, només suma moviments positius del mercat, però no resta pèrdues ni té en compte valors humans o ecològics.
Els acords de París estableixen mesures que s’implantarien a partir de l’any 2020 per evitar que la temperatura mitjana del planeta augmenti més de 2 graus respecte als valors preindustrials. Però recomana que els esforços permetin un augment màxim d’1,5 graus. En l’estudi publicat ara, es calcula que si això es compleix hi ha un 60% de probabilitats que els beneficis, a finals de segle, superin els 20 bilions de dòlars.
Però els autors citen estudis que troben molt improbable que les mesures acordades a París permetin evitar un augment inferior a 2,5 o 3 graus. Per això, també calculen que si s’aconsegueix, almenys, que la temperatura es mantingui igual respecte al període 2000-2010, el PIB mundial es reduiria un 10% a mitjans de segle i entre un 15 i un 25% a finals. Si l’augment total fos de 4 graus, la reducció del PIB seria del 30%.
Fent càlculs més detallats, conclouen que el 71% de països que en total sumarien el 90% de la població rebrien molts beneficis econòmics de limitar l’augment de temperatura a 1,5 graus. Els més beneficiats serien tant les tres grans potències econòmiques Estats Units, Xina i Japó com els països més pobres. Per aquests darrers, fins i tot petites millores significarien un augment important del PIB, des d’uns nivells actuals molt baixos. Els països més beneficiats es troben en regions tropicals i subtropicals.
Els autors s’han basat en dades històriques sobre la resposta de l’economia a les variacions de temperatura. Per això admeten que els càlculs podrien variar molt si en el futur aquesta relació varia.
Matisos sobre l’estudi
En el mateix número de la revista, hi ha dos comentaris breus sobre l’estudi. En el primer, Wolfram Schlenker, de la Universitat Colúmbia de Nova York, destaca que posant el focus en el PIB poden haver subestimat els costos. Recorda que el PIB no compta beneficis sense valor de mercat, com ara l’impacte en la salut de les persones i els ecosistemes de l’ús de combustibles fòssils.
Per la seva banda, Maximilian Auffhammer, de la Universitat de Califòrnia, a Berkeley, considera que l’adaptació al canvi climàtic es podrà basar, probablement, en tecnologies que tindran un cost molt menor que les actuals com aparells d’aire condicionat més eficients i que funcionin sense combustibles fòssils. També creu que el canvi climàtic portarà a una redistribució de l’activitat econòmica al món. Com que aquest efecte no es pot quantificar, considera que tampoc es poden fer càlculs acurats sobre l’impacte econòmic real del canvi climàtic.
L’impacte econòmic del canvi climàtic i la relació cost-benefici de les actuacions per mitigar-lo o per adaptar-s’hi no són gaire nombrosos. Un dels més coneguts és l’informe que l’economista Nicholas Stern va fer per al govern britànic l’any 2006. La conclusió era que els beneficis de prendre mesures superen de llarg els costos de no fer res.
Tal com indica l’editorial de la revista en el mateix número, gairebé tothom està d’acord amb això, però el problema és quantificar aquest benefici. En tot cas, conclou, “cremant combustibles fòssils estem firmant xecs que la nostra economia no podrà pagar”.
