Científics britànics i nord-americans han dissenyat un enzim que es menja el plàstic. Al laboratori han pogut millorar un enzim que van trobar per casualitat en un abocador del Japó. Desfà el plàstic conegut com a PET (politereftalat d’etilè), que és el que es fa servir per a la majoria d’envasos i per als gots i ampolles de plàstic. Es calcula que el 2050 als oceans hi haurà més plàstics que peixos. I, a llarg termini, aquest enzim podria ser una solució per eliminar-los.
El descobriment pot ajudar a solucionar la crisi global de contaminació dels oceans generada pels plàstics. Els PET, de fet, poden persistir durant centenars d’anys en el medi ambient, però aquest enzim els podria dissoldre per reciclar-los a gran escala i evitar també l’extracció de combustibles fòssils per a la producció de nou PET.
Investigadors de la Universitat de Portsmouth, Gran Bretanya, i del Laboratori Nacional d’Energies Renovables dels Estats Units van fer el descobriment per casualitat mentre examinaven l’estructura d’un bacteri descobert el 2016 en un abocador de residus del Japó, que es va veure que generava un enzim que es menjava el plàstic.
Els científics van decidir ajustar l’estructura de l’enzim afegint-hi aminoàcids, per observar com evolucionava, i el que van aconseguir és millorar la seva capacitat de digerir el plàstic. “És emocionant perquè indica que hi ha potencial per optimitzar el bacteri encara més”, va explicar John McGeehan, professor de la Universitat de Portsmouth i codirector de la investigació.
Amb la mutació, l’enzim comença a menjar-se el plàstic PET en qüestió de dies, però els investigadors confien que es pugui accelerar encara més per facilitar processos de reciclatge a gran escala.
“El que esperem és que aquest enzim converteixi el plàstic en els seus components originals, per poder reciclar-lo i reutilitzar-lo. Això significa que no necessitarem perforar per obtenir més petroli i, fonamentalment, reduirem el volum de plàstic al medi ambient”, va dir McGeehan.
El descobriment s’ha publicat a la revista ‘Proceedings of the National Academy of Sciences’, i destaca pel gran potencial com a nou sistema de gestió del plàstic, si s’aconsegueix millorar encara més el funcionament de l’enzim.
La creixent conscienciació sobre el greu problema de contaminació que suposa el plàstic, que en algunes de les seves formes com el PET pot trigar segles a descompondre’s de manera natural, ha impulsat canvis legislatius en molts països i un enduriment de la normativa europea.
Arreu del món es venen més d’un milió d’ampolles de plàstic cada minut, una producció que es recicla encara en unes taxes molt baixes a la majoria de països i que acaba generant uns residus que s’acumulen en abocadors o al mar.
Estudis científics han constatat, de fet, que l’acumulació de plàstics als oceans han generat una mena d’illa (l’anomenen “la gran zona de deixalles del Pacífic”) situada entre Hawaiï i Califòrnia, que conté 79.000 tones de plàstics acumulats i ocupa 1,6 milions de metres quadrats, una superfície equivalent a la de França, Espanya i Alemanya juntes.
Una contaminació que està afectant greument la fauna marina. El catxalot que va aparèixer mort a finals de febrer al cap de Palos, a la costa de Múrcia, portava 29 quilograms d’escombraries marines a l’estómac, entre bosses de plàstic, sacs de fil sintètic com ara ràfia, trossos de xarxa o un bidó, per exemple. Segons la necròpsia, va ser aquest material el que li va causar la mort per peritonitis o per impacte al sistema digestiu, donada la impossibilitat d’expulsar-ho.
