Anpier, l’Associació Nacional de Productors d’Energia Fotovoltaica, insta l’administració de l’Estat -en ser la competent en la tramitació de parcs de més de 50 MW-, i a les administracions locals i autonòmiques, al fet que s’articulin, amb caràcter d’urgència, totes les mesures que siguin necessàries, en l’àmbit de les seves respectives competències, per limitar la dimensió dels nous projectes fotovoltaics i ordenar la distribució territorial d’aquests projectes, per avançar en la necessària implantació de generació fotovoltaica d’una manera més equilibrada.
A Espanya, compten amb inscripció definitiva (2016-2020) 99 grans instal·lacions de generació fotovoltaica: 41 instal·lacions són de 10-50 MW, 52 són de 50-100 MW i 6 mega instal·lacions compten amb més de 100 MW, en total 5.489 MW ; al que caldria afegir, en pocs mesos, 4 de la primera categoria, 13 de la segona i 2 de més de 100 MW, que ja compten amb la seva inscripció prèvia, el que afegiria altres 1.216 MW addicionals en el curt termini.
Una tendència que s’accelerarà durant els pròxims anys, en una espiral sense sentit des del punt de vista de les necessitats energètiques de país. Si el Pla Nacional Integrat d’Energia i Clima establia l’objectiu d’incorporar 26.134 MW de fotovoltaica al nostre país entre 2021 i 2030, a dia d’avui tenim una potència d’accés pertinents de 96.000 MW, 70.641 MW més de tot que s’esperava.
No obstant això, a Europa assistim a una revolució fotovoltaica millor dimensionada, distribuïda en petites i mitjanes potències, que s’integren millor en els entorns rurals i estan en propietat d’iniciatives locals. Espanya compta amb el macroparc fotovoltaic més gran d’Europa, amb 495 MW, 200 MW més gran que el seu immediat seguidor -en França- i compta amb els tres parcs en construcció amb major potència de quants s’estan instal·lant al vell continent, amb 500 MW, 300 MW i 300 MW respectivament. De tal manera que comptarem quatre dels cinc parcs més grans d’Europa.
Una especulació desmesurada de grans fons d’inversió està aprofitant les debilitats de les nostres administracions i la manca d’informació del ciutadà per implantar superfícies gairebé infinites de panells fotovoltaics. Aquesta tendència, si no es veu acotada, ocasionarà greus conseqüència per al territori i un trastorn irreparable per als espanyols, ja que aquests desenvolupaments ja estan saturant les xarxes i els punts d’evacuació que mantenim els usuaris a través de la factura de la llum, amb el que, a més, bloquegen l’accés a les iniciatives fotovoltaiques locals, de manera que bona part de el patrimoni solar del nostre país s’aprofitarà per entitats foranes sense deixar riquesa ni ocupació en els nostres municipis.
El president de Anpier, Miguel Ángel Martínez-Aroca, ha manifestat que “només l’accés a les economies d’escala dels seus promotors i les facilitats que estan trobant a casa nostra per ocupar els nostres sòls i xarxes, els permet la implantació d’aquests mega desenvolupaments , els retorns econòmics sortiran del nostre país, provocant la paradoxa que els espanyols pagarem l’energia a empreses estrangeres que ofereixen subministrament del nostre propi sol i en el nostre propi territori “.
A més, els parcs de grans dimensions són menys eficients, atès que han de transportar la producció, amb les corresponents pèrdues i costos. Anpier considera que l’alternativa més adequada està en l’afavoriment de les “petites” instal·lacions (d’entre 1 a 10 MW, que ja suposen de 2 a 15 hectàrees de superfície màxima ocupada per projecte), que connecten a mitja tensió. (<36 kV) a les xarxes ja existents, les quals alimenten als centres de transformació, amb els quals s’abasteix el 75% del consum total d’energia elèctrica d’Espanya.
Amb aquest esquema de parcs petits i mitjans no augmentaria el cost de distribució de la nova energia, ni es produiria, per innecessari, el seu transport, que ha de realitzar-se en alta tensió; amb el que també seria prescindible elevar a través de transformadors la tensió l’energia que es produeix. D’aquesta manera, les pèrdues d’energia que es produeixen des de la generació a el consum es minimitzen, i els costos del Sistema elèctric i la factura de la llum es redueixen. Convé considerar que les pèrdues totals d’energia que generen les macroplantes, en el seu transport i distribució fins al consumidor, arriben a assolir valors propers al 20%, i aquest cost el Sistema l’assigna a el consumidor final; mentre que el cost que per aquest mateix concepte generen les petites plantes es redueix enormement, beneficiant al consumidor d’aquesta major eficiència.
En dècades precedents, amb una generació molt concentrada en grans plantes de cicle combinat de gas o nuclears, no hi havia més remei que recórrer als models de vertebració de subministrament, a través de grans transformadors i xarxes d’alta tensió per transportar electricitat d’una punta a una altra de país; però aquestes infraestructures no es precisen si el nou model es nodreix de petites i mitjanes instal·lacions fotovoltaiques. Font:anpier